- DEU -

Quan el cotxe de l'inspector va aturar-se desprès de l'últim giravolt, dos homes vestits amb roba de camuflatge i armats amb ballestes, van sortir de darrera d'uns matolls. Van apropar-se al vehicle amb precaució, apuntant als vidres del seient del conductor.

Valls, va abaixar la finestra seriós.
- És pot saber que feu?

- Inspector!

Els dos homes van posar-se ferms i saludaren portant la mà a l visera de la gorra. Valls va obrir la porta, però no va sortir. El dia començava a despuntar per damunt de l'edifici, enlluernant-lo. Va agafar unes ulleres fosques de la guantera i va tornar a mirar als homes que semblaven escapats d'una pel·lícula de soldats.
- Qui mana aquí?

- El tinent Llopis, inspector. Ara mateix és a dins inspeccionant els darrers treballs.
- Portant-m'hi! He de explicar-li unes quantes coses.
- Ara mateix, inspector!
- Inspector…

La veu del segon home va sonar insegura darrera de Valls, obligant-lo a girar-se.
- Què coi vols tu, ara?

- Inspector… el seu cotxe…

Tremolós, assenyalava amb un dit el capó del cotxe, brillant per la llum del sol. Deu petit forats amb forma de mitja lluna destacaven en la pintura vermella. Valls va estirar la mà, però no va gosar tocar-los. Sens dubte, eren urpes.

Va mirar entorn seu, inquiet. Tot i la protecció del sol, no tenia cap dubte de que qui havia deixat aquelles marques no podia estar gaire lluny.

Amb un gest, va fer callar a l'home que havia començat a obrir la boca. Va treure's la pistola de la funda i avançà pel camí fins al giravolt. Res. No hi ha d'haver res, repetia en un murmuri, és de dia.
- Portam amb el tinent, ara! - va dir tornat amb els homes armats- I envieu una patrulla per trobar que ha fet això!

A dins de l'edifici hi feia calor. Havien entrar per una porta lateral i avançaven per un estret passadís de parets transparents que hi tenien pintada una ratlla groga.
- Sense això, no sabríem on està la paret ni la porta.

Valls no l'escoltava. Una vegada acostumat al curiós aspecte de la línia, que semblava flotar en l'aire, tota la seva atenció s'havia centrat en la munió d'homes que treballaven en el interior. També anaven vestits amb roba militar de camuflatge i duien una ballesta lligada al canell, tot i que, en aquell moment, és limitaven a recollir els objectes escampats i a netejar el terra.
- Allà està el tinent, inspector- va dir l'home que l'acompanyava, alhora que li franquejava el pas.

- Llopis! Hem de parlar!

El tinent va alçar la vista i se'l mirà. El molestava l'actitud d'aquell home. Si bé era cert que cap d'ells era militar, que els uniformes i els galons havien estat idea d'en Pol Mallac per establir un rang jeràrquic i mantenir la disciplina, estava convençut de que mereixia un respecta pel seu càrrec. L'inspector Valls, en cap moment respectava les normes establertes i els tractava a tots com iguals, sense tenir en compte la posició dins dels caçadors.
- Imagino que Mallac ja t'ha explicat que ha passat aquesta nit.

- Sí, senyor. M'ha trucat fa un moment per fer-ho i per dir-me que vostè venia cap aquí.
- No més això?

El tinent va posar-se més seriós, encara. Efectivament, Pol Mallac l'havia interrogat de mala manera per saber com es va poder assabentar l'inspector que ell de l'acabament de les obres. No ho sabia. Feia temps que sospitava que, entre els caçadors, hi havia infiltrat un o varis agents de policia, que informaven de tots els seus moviments, però encara no l'havia localitzat. Mentalment, va prendre nota de fer un seguiment a tots els que estaven a fora de l'edifici fent guàrdia, doncs eren els únics que podien haver trucat sense que ell ho veies.
- I que li donés una ballesta – va afegir.

- No en vull cap, d'aquest estris. Ja us els podeu guardar!

Valls, va mirar al seu voltant.
- Millor explicam com va això.

- NOU -

El soroll al capdamunt de les escales va sorprendre a Baró ajupit ensumant els peus del cadàver.

Com li havia assegurat Roc, el cos feia una olor peculiar. Un aroma que s'amagava darrera la fortor de la descomposició, però perfectament recognoscible per a un nas sense atrofiar. El vampir havia ensumat l'home de dalt a baix i de dintre a fora per pogué trobar el rastre de l'antic un cop a fora del dipòsit. Tenia intenció d'anar al carrer on s'havia produït la matança i, des d'allà, cercar-lo abans no sortís el sol.

Mentre Roc seguís a Mallac, ell tenia més possibilitats d'enfrontar-se al vampir i guanyar. La inoportuna intervenció de l'infermer, o de qualsevol dels seus homes, podia fer que la balança es decantés en contra seu. Estava segur que el vampir d'ulls de foc sabria aturar-lo arribat el moment.

- Collons, quina pudor!

Las veus dels homes precedien als passos que baixaven per l'escala. Baró va mirar al seu entorn buscant un lloc a on amagar-se, no li venia de gust matar a ningú en aquell moment. Preferia no barrejar l'olor de la sang, tant característica d'un viu, amb l'aroma de l'antic.

D'un bot va enfilar-se damunt del pedrís, des d'on va arrapar-se al sostre com una aranya que vigila des de la teranyina.

- Aquí tenim la hamburguesa!

- No siguis porc, collons. Que acabo d'esmorzar.

- Pitjor per a tu.

L'home va callar de cop, bocabadat. Encara que els havien avisat de l'estat en que trobarien el cos, allò superava qualsevol expectativa.

- Coooollons- va murmurar l'altre amb un nus a la gola.

Durant uns segons van quedar-se palplantats al llindar de la porta, indecisos. Llavors, el més alt dels dos va reaccionar.

- Vinga, tapem-lo de nou amb la bossa i el traiem fora. Desprès, tornes a baixar i ho netes tot amb la mànega.

- I per quins collons he de tornar a baixar jo?

- Perquè duc més anys treballant en aquesta empresa. Per això.

Els operaris van cobrir el cadàver amb la mateixa bossa negra en que havia arribat hores abans i van treure'l de la llitera. Llavors, el cos va relliscar-los caient al terra. L'havien agafat amb aprensió i, degut al seu estat, s'havia doblegat pel mig amb un espetec. Baró va reprimir el riure. Tornaven a discutir, culpant-se l'un a l'altra de l'incident mentre arrossegaven el mort per les escales.

El vampir va optar per esperar a que haguessin netejat de sang el local i haguessin marxat per despenjar-se del sostre. Ja no quedava cap rastre que pogués servir-li, ni olors ni restes del cos. Va decidir sortir a l'exterior, però abans d'arribar a dalt, un raig de sol va il·luminar la paret. Baró va maleir als dos homes i a la seva lentitud en fer les coses. Ara tindria que esperar a la nit per buscar a l'antic.

Va estirar-se panxa enlaire damunt del pedrís, amb els braços creuats damunt del pit. No era una postura gaire còmoda, però si apareixia un humà se'n duria un bon ensurt, i començava a tenir son, les darreres hores havien estat de molta tensió i, preveia, que les properes no serien molt millor.

Mentre tant, a la masia, Jana s'havia retirat a la cambra que compartia amb Baró. S'havia assegut al costat de la finestra oberta amb l'esquena repenjada a la paret mirant el mirall del fons de la habitació, com tants altres matins ho feia amb ell.

El sol començava a sortir per damunt dels cims que veia reflectits al mirall, escampant el rajos mortals per les terres que lis pertanyien per drets de residència des de temps immemorials. Era un espectacle meravellós i aterridor a l'hora.

Jana va esperar a que el reflexa de la llum comencés a acariciar-li la pell per aixecar-se d'una revolada i corre la cortina de vellut negra que enfosquia la habitació durant el dia. Va estirar-se vestida damunt del llit prement els ulls i els llavis per ofegar els sanglots que lluitaven per sortir. No hi havien llàgrimes que desfessin el nus d'angoixa que sentia a la boca de l'estómac. Quelcom dins seu li deia que el seu fill, el fill d'en Baró i d'ella, no coneixeria el mon en que ara vivien.

-VUIT-

Mentre saltava d'un edifici a l'altra, Roc calculava l'avantatge que podia treure si creuava la ciutat en línia recta. Ells no farien servir la sirena de l'ambulància per evitar els pocs cotxes que poguessin trobar, no era aquella la millor nit per donar ensurts als humans, amagats darrera les persianes, ni per fer grinyolar les rodes a cada giravolt. Probablement, mantindrien la velocitat obligatòria permetent que s'apostés en un bon observatori.

No tenia intenció de seguir a Mallac. Aquella bèstia aniria trobar els seus homes i farien una batuda per tots els magatzems buits de la ciutat. Una pèrdua de temps. Cap vampir, per poca-solta o tarat que fos, buscaria refugi en un lloc sense comoditats com un menjador comunitari o cambres individuals, on preserva la seva intimitat.

Va veure una llum en una finestra, hom creia ser invulnerable i no havia abaixat la persiana. Va reprimir les ganes d'anar a treure el cap i espantar-lo, però va prendre nota del lloc, ja hi tornaria quan tot estigués solucionat. Ara no tenia temps. Valls, podia desaparèixer.

Quan va arribar a l'edifici on vivia l'inspector, va quedar-se quiet, arrapat a la paret, escoltant els sorolls de la ciutat. L'ambulància estava dos o tres carrer més enllà, podia escoltar com les rodes fregaven l'asfalt ocultant un altre só que a Roc li va resultar conegut: la fregadissa dels peus d'un grapat de vampirs esvaint-se pels terrats. Va mirar amunt instintivament, enganxat de cap per avall a dins d'una ombra no era la millor situació per deixar-se sorprendre. Però, els vampirs s'allunyaven, tornaven als seus caus a l'altra banda del riu.

Valls ja havia sortit del vehicle i s'estava acomiadant de l'infermer.

- No perdis el temps amb caceres inútils. Intenta trobar al que ha fet allò quan abans millor.

- No pateixis, que farem de tot. Estàs segur que no vols que t'acompanyi?

- Segur. Trucam així que sàpigues alguna cosa.

Pol Mallac va fer un gest amb la mà i va arrencar l'ambulància. Abans d'entrar al portal de l'edifici, Valls va encendre una cigarreta. Va deixar que el llumí es consumís fins gairebé cremar-li els dits mentre el mirava fixament. Roc, va somriure en sentir-lo renegar:

- Maleïts monstres!

Cinc minuts desprès tornava a estar al carrer amb les claus del cotxe a la butxaca. Va obrir la porta d'un garatge a l'extrem del carrer amb un comandament a distància i va entrar. El vampir va corre per la paret fins situar-se per damunt de la persiana on va esperar que sortís per saltar al damunt del sostre. Dins del vehicle, l'inspector no va notar res d'estrany, enfilant cap a les afores per la carretera principal.

Roc es va agotzonar damunt del capó clavant les ungles per no caure al terra. A mida s'allunyaven de les llums de la ciutat, l'inspector accelerava cada vegada més. Al vampir ja li estava bé. Li agradava sentir el vent a la cara combinat amb la velocitat d'un vehicle a motor i la fortor a gasolina, que mai podrien tenir els seus cavalls, per eficients que fossin.

La primera claror de l'alba va deixar-se veure a l'horitzó fent que Roc saltés del cotxe en marxa. Tenia que buscar un refugi segur per les properes hores. Abans de començar a pujar pel marge de la carretera, va mirar en la direcció que seguia l'inspector. Un parell de giravolts abans li havia semblat distingir un construcció estranya en el cim d'una muntanya propera, ara no en tenia dubte. Retallat per les primeres llums hi havia un edifici de forma cúbica cobert per lones de camuflatge militar, envoltat per un formiguer d'humans inquiets.

- I això que coi és?- va preguntar-se.

No podia esperar més. Va començar a corre pel pendent buscant una escletxa o un forat on ficar-se. Sense aturar-se va descordar-se la camisa negra i va treure-se-la. Els rajos de sol començaven a llepar la carretera darrera d'ell. Roc mirava d'un costat a l'altra, buscant. Podia sentir l'escalfor del sol apropant-se cada vegada més, apunt de mossegar-li l'ombra.

Llavors va veure el clot. No era gaire gran, però podria ficar-se dins si doblegava les cames.

D'un salt va traspassar les bardisses, esgarrapant-se la cara, el pit i els braços. Va girar sobre ell mateix i va desplegar la camisa per damunt del cap, enganxant-la a les fulles de l'aranyoner.

Just a temps.

El sol ja passava per damunt, escalfant la terra fora del clot.

- Bé, esperem que a ningú li doni per buscar bolets avui.

Roc, va aclucar els ulls i es disposà dormir una estona.

- SET -

Amagats dins de l'ombra que projectava el fanal de la cantonada, Roc i Baró observaven l'ambulància. Havien deixat els cavalls per pogué desplaçar-se pels terrats, ara que els descontents s'havien retirat, no volien tenir cap encontre inesperat amb un humà. Cadascun corria per una banda diferent del carrer, saltant de sostre en sostre fins arribar al dipòsit de cadàvers. Tenien la intenció de entrar-hi tot seguit, però quan van veure l'ambulància van optar per retrocedir i reptar paret avall fins les ombres.
- Què hi fan aquí, encara?

Baró imposà silenci amb un gest. Valls acabava de sortir del darrera de l'ambulància parlant pel telèfon mòbil.

- Molt bé! Ara vinc!

Pol Mallac va baixar del vehicle tancant la porta del costat del conductor amb un cop sec.
- Ja podràs conduir? Si vols t'hi porto.

- No. Tu ves a veure que treus en clar d'aquest nou vampir, que jo ja m'espavilaré. Què duus aquí?.

- És la ballesta de la que vaig parlar-te.

• 
  

Mallac va alçar l'arma. Era una creu de metall amb un tub enganxat en un costat i una anella com a disparador en l'altre. L'inspector la va agafar amb dos dits, com si li fes fàstic.

- I això?

- Son dos cintes de velcro per pogué fitxar-la en el canell.

- Una mica tosc, tot plegat.

-Osti, Valls, que és el prototip! Els meus homes ja tenen la bona.

- No sé, no sé.

Valls dubtava. Si allò era l'esperança de l'infermer per atrapar els vampirs potser tindria que replantejar-se algunes coses.

- Ja tens en compte que no poden morir, oi?.

- No pretenc matar-los- va dir ofès-. Però una fletxa d'aquestes els aturarà el temps suficient per enxarxar-los. Desprès ja no és cosa meva.

L'inspector seguia mirant l'arma sense estar-ne convençut. Mallac la va agafar, va lligar-se-la al canell de la mà dreta, va ficar el dit dins de l'anella i va carregar un dard metàl·lic. Va apuntar a la bombeta d'un fanal i va estirar de l'anella amb l'índex. Un espetec sec, com una fuetada, seguit de l'explosió de la bombeta i un cop sord van fer que Valls s'ajupís instintivament.

Pol Mallac, va tornar a la cabina de l'ambulància d'on va agafar una lot amb la qual il·luminar la paret que havia quedat a les fosques. Clavat a dalt de tot, seguint una línia recta des d'on estaven, hi havia el dard.
- I ara què hi dius?.

- Què tens raó.

L'inspector encara no s'havia recuperat de la sorpresa. Va tornar a mirar l'arma, ara amb més interès.
- Hi ha una per a tu. Demà la tindràs.

- No, no cal. La cacera és cosa teva. Ara portem a casa.

Baró havia clavat les ungles de la mà dreta a la paret arrancant un tros de ciment, furiós. Va girar-se per parlar amb Roc, però les paraules no van arribar a sortir. Els ulls del vampir, de normal negres i sense iris, ara eren vermells amb flames enceses en groc. Roc tenia a la mà una petita capsa blanca, oberta.
- Què fas ara?.

- Son lents de contacte. Els ulls de foc sorprèn als humans i lis fa molta por.

- Tu estàs sonat- va dir Baró amb un somriure que li va fer ensenyar totes les dents-. Au, passa a veure el mort, que jo seguiré a Mallac.

- Ja segueixo jo a aquest dos. He estat abans a casa de l'inspector.

- Quan has anat tu a…-Baró va callar, millor no saber-. D'acord, què he de buscar per seguir el rastre de l'antic?.

- L'olor. Farà olor de terra molla, de fang, a miasmes, potser. Ha de ser fàcil de reconèixer. Sort!

D'un salt va enfilar-se a la paret i va córrer cap a dalt. Baró, va creuar el carrer, l'ambulància ja no hi era, dedicant una darrera mirada d'odi al dard encastat al mur abans de tornar a baixar les escales del dipòsit de cadàvers.

- SIS -

Jana va estremir-se. S'havia quedat recolzada en el marc de la porta veient com s'allunyaven les dues ombres a cavall. A mida retornaven els sorolls de la nit, els pensaments de la dona vampir s'ennegrien. Estava preocupada per Baró. Darrerament es deixava portar per l'angoixa de perdre'l, de no tornar a veure'l mai més. I mai més era massa temps per a un vampir. Va passar la mà entre les cadenes de la roba i va palpar-se la panxa.

-Encara no- murmurà.

L'olor de sang s'havia esvaït de l'aire, no així la inquietud dels vampirs de la masia. Jana, percebia el malestar dels seus companys com una cosa tangible, que prenia forma entre ells i els dividia. Baró ho atribuïa a la inactivitat, però ella creia que era quelcom més profund, més perillós. I ara allò. Un nou vampir, sense regles, sense aturador.

La remor de passes darrera seus va distreure-la. Hom corria entre els mobles, arrossegant les cadires. La veu aguda d'una nena va arribar des del fons de l'estança.

-Torna-me'l! Es meu!

Jana va entrar a temps d'aturar una ombra que corria mirant enrere.

-Ei! On vas?

Era un petit vampir que va espantar-se quan va topar amb ella. Jana, el va abraçar amb delicadesa, però amb pro força com perquè no pogués fugir.

-No corris tant, dimoniet, que encara prendràs mal.

-Jana, és meu. Digues-li que me'l torni!

La dona vampir, va alçar els ulls i va fixar-se en la nena que s'apropava. Era Kali, amb els seus rinxols daurats i dues llàgrimes als ulls.

-Què me'l torni!

Jana va agafar les mans ensangonades del nen, obligant-lo a obrir-les. Quelcom va caure a terra. Tot i la foscor, no va tenir cap problema per reconèixer l'objecte. Era el dit d'una mà, tallat en el seu naixement, amb l'ungla ben cuidada; pel color de la pell, encara devia estar calent.

Kali, el va recollir del terra i se'l va posar a la boca golosa mentre el petit vampir provava d'escapar-se dels braços de Jana.

-No has d'agafar les coses dels altres, petit- va dir-li a cau d'orella-. A més, en tenen d'altres a les mans.

-A mi també m'agraden el dits- va queixar-se el vampir.

-Sento que t'hagin molestat.

La dona vampir, va clavar l'esguard seriós en la nou vinguda. Va deixar anar el nen i lis va fer un gest imperatiu perquè marxessin. Els dos menuts van sortir corrents per una porta al final de l'estança.

-Ho sento. Han pujat barallant-se des del menjador- va explicar-. Li havia donat una llaminadura a la Kali mentre enllestíem el sopar…

-Saps que no has de fer diferències- va interrompre-la-. No és bo per la seva formació.

-Era una llaminadura.

El to de la dona vampir va canviar de cop. Jana, va observar-la en silenci, mesurant la intensitat del repte. Desprès d'un llarg moment, va optar per no acceptar la provocació.

-D'acord. Però tots coneixem les normes i hem de respectar-les.

-Arribarà un dia en que, també tu, tinguis el teu- va respondre, girant-se.

Jana, no va aguantar més. D'una revolada va situar-se davant d'ella, barrant-li el pas.

-Vigila el que dius, Prush- va amenaçar-. Saps qui soc i el respecta que em deus. I mai, mai, prioritzaré hom per davant d'altres.

La primera reacció de Prush va ser replicar airada, però s'aturà en veure els ulls de Jana, eren com dos ganivets apuntant-la, va tenir por.

-Perdona- va disculpar-se-. Es aquesta nit. L'aire està molt carregat.

Parlava allunyant-se d'ella, en direcció a la porta per on havien marxat feia un moment els petits vampirs. De dins, arribaven tot de rialles infantils.

-Me'n vaig. Ja han començat a menjar.

Prush, va esvair-se entre les ombres mentre, Jana, l'observava. Aquella nit no baixaria a veure'ls menjar. Estava massa neguitosa i, tant sols, li havia falta la discussió amb Prush per acabar d'arrodonir-lo.

Va sortir fora de la masia. Va vorejar les parets fins l'estable on descansaven els cavalls, li agradava aquell lloc. Els animals eren tranquils, no s'espantaven per la seva proximitat i, sobretot, eren nobles. Les besties no traeixen a ningú, va pensar, ni et retreuen res.

Va enfilar-se al damunt d'un cavall que tenia unes clapes blanques a prop dels ulls, sense sella, i va sortir al camp. Necessitava galopar una estona en silenci, dins la nit.

-Sense presses, petit. Vull escoltar la fosca una estona.

Com si pogués entendre el que deia, el cavall va allunyar-se de la masia amb un trot lent.

- CINC -

Els dos genets varen creuar l'avenguda solitària. Qualsevol altra nit haguessin deixat els cavalls a les afores i travessat la ciutat pels terrats, però la noticia ja s'havia escampat i ningú gosava sortir de casa. Els noticiaris parlaven d'un crim brutal sense entrar en detalls, feien referència al lloc i a l'hora i explicaven les accions que seguia la policia per trobar al responsable. L'error per part dels periodistes va estar mencionar el lloc dels fets. De seguida, la gent va començar a trucar als familiars i coneguts de la zona, si no és que aquests ja ho haguessin fet. En molt poca estona, la noticia d'un ser monstruós, capaç d'arrencar un cor i saltar per les parets fins a una finestra d'un cinquè pis, on havia mort a una altra persona, va córrer com el llamp. La darrera part, tot i ser falsa, perquè la vella no havia mort, encara que havia precisat d'assistència mèdica per un atac d'histèria, va ser la que més fons va calar en l'ànim de la gent.

Per això, ningú gosava esbrinar que produïa l'inusual galop de cavalls al carrer, i, Roc i Baró, podien avançar sense refugiar-se en la fosca. Tenien pressa. Des de que havien entrat a la ciutat podien percebre el moviment en els terrats dels edificis. Grups de vampirs es reunien abans d'iniciar la marxa en direcció al tanatori, d'on arribava l'olor de sang. Eren colles de descontents intentant comprendre que havia succeït feia unes hores.

Els dos vampirs esperonaven les muntures per tal de barrar-los el pas al cadàver, quan Roc va fer un gest assenyalant un edifici i s'aturà en sec. Baró, va imitar-lo un segon desprès. Havien quedat separats més de vint metres, però podia veure perfectament el que senyalava el vampir: una ombra reptava per la paret en direcció a una finestra amb la persiana baixada.

Baró, va posar-se dempeus damunt de la sella i va saltà a la paret. Massa tard. L'ombra havia arribat a la finestra i guaitava en dins per les escletxes il·luminades.

-Ei, tu!- va cridar Baró.

L'ombra va girar-se. Un vampir de pell fosca va mirar-lo ensenyant les dents. Baró, va reptar cap a ell per aturar-lo. El vampir, que s'aguantava per les ungles dels peus i d'una mà que havia clavat a la paret, va trencar la persiana i el vidre d'un cop de puny amb la mà lliure. De dins, arribaren els crits d'uns nens i la veu preocupada d'un adult, preguntant que passava.

El vampir va deixar-se anar de la paret i va planejar en direcció a l'edifici més proper, seguit per Baró. De sobte, va encongir les cames i va fer mitja tombarella deixant que els peus arribessin primer. Així que va tocar la façana, va començar a córrer cap amunt. Baró, no va ser prou ràpid i va caure de quatre grapes damunt la paret.

-Maleït!- renegà veient com s'allunyava.

Des del terra, Roc seguia la persecució. Havia desmuntat i subjectava les regnes, prest a intervenir si algun dels vampirs apostats en els terrats provava d'interrompre.

Baró, havia recuperat l'horitzontal amb el terra i corria escurçant la distància mentre l'altre vampir esquivava la roba estesa en el terrat.

Quan va arribar a la cornisa, Baró, s'aturà i s'ajupí a la gatzoneta. El fugitiu no l'havia sentit. Va agafar impuls i va saltar endavant, clavant les ungles en les espatlles del vampir i fent un giravolt de cap per avall pel seu damunt, fent-li trontollar.

-A on anaves?.

Els ulls del vampir estaven encesos de ràbia.

-A menjar!

Baró, no va bellugar-se del lloc mentre l'altre caminava inquiet unes poques passes i es tocava les ferides de l'espatlla.

-Tinc dret. Sí Ell pot fer-ho, jo també!

-A tu no et falta menjar!- replicà Baró.


-Soc lliure. Puc menjar quan vulgui i on vulgui. Com Ell.

Sense donar-li temps a reaccionar, Baró va saltar i li va propinar una puntada de peu al pit. Va seguir-lo en la caiguda quedant de genolls damunt d'ell. Va agafar-lo pel cap fent-lo girar en rodó. Amb un espetec les vèrtebres van seccionar la medul·la. El vampir va cridar de dolor i ràbia, impossibilitat per fer cap moviment.

Baró va posar-se dempeus. Va agafar el cos trencat i va llençar-lo amb força pel marge del terrat , caient al carrer mentre l'eco escampava el crit esgarrifós per tota la ciutat, fent que els humans tremolessin a dins de les seves cases.

Reprimint l'impuls de llançar-se damunt del caigut, Roc va fitar als vampirs que començaven a retirar-se dins la fosca. El silenci, que havia acompanyat a tota la persecució, va tornar-se més opressiu mentre Baró muntava a cavall.

-Marxem. No morirà fins que surti el sol. L'has sentit?.

-Sí. Creia que ningú feia servir aquesta expressió. Els deus van morir fa molt, els varem desterrar a l'oblit temps enrere.

-Doncs es veu que no va ser així per a tothom. Ell! No sé què m'ha preocupat més: què volgués caçar a la ciutat o què emprés aquest mot.

Dit això, Baró va tibar les regnes i va esperonar el cavall en direcció al tanatori.

- QUATRE -

Jana i Baró varen entrar a la masia totalment a fosques. Passaven entre els mobles antics sense ensopegar amb cap, en direcció a la cuina. Eren dues ombres silencioses agafades de les mans. De tant en tant, es creuaven amb d'altres vampirs que grunyien a tall de salutació. Baró, es limitava a bellugar el cap abans no desapareguessin en la foscor.

-Què ha passat- va preguntar Jana una vegada asseguts en el banc de fusta davant la llar de foc apagada de la cuina.- L'aire fa olor de sang. De molta sang.

-Hi ha un vampir nou a la ciutat. Ha caçat i s'ha menjat un cor.

Jana va aixecar-se sorpresa. Va agafar un cullerot de fusta de dintre una olla i el va fer girar varies vegades abans de llençar-lo damunt la taula, aixecant un núvol de pols.

-Només un cor?.

-Sí. Li ha obert el pit i la tret. La resta del cos estava malmesa.

Va agafar-la per la mà fent-la asseure a la seva falda. La dona vampir va mirar-lo fixament als ulls ensenyant las dent.

-Tenim un problema, Jana. Greu, molt greu.

Ella va besar-lo en el front tornant-se a posar dempeus.

-Hem de trobar-lo abans no ho facin els altres -va prosseguir Baró-. No em preocupen els caçadors d'en Pol Mallach, però els descontents poden trobar-hi un referent.

Mentre l'escoltava, Jana va apropar-se a la porta de la cuina i va fer un senyal amb la mà a algú que hi havia a fora. La remor de passes allunyant-se van distreure l'atenció del vampir.

-Qui…?.

-Estàvem preparant l'àpat quan has arribat -va limitar-se a explicar Jana.

Va atansar-se a la taula i va fer giravolta varies vegades el cullerot al damunt deixant un cercle de pols perfectament dibuixat, abans de ficar-lo a dins de l'olla una altra vegada.

-I ara què?.

-Tinc que parlar amb en Roc. Ell té més experiència amb els antics. Sabrà a on buscar.

-En Roc ha marxat a l'altre banda del riu quan l'olor ha estat massa evident. Tenia por de les accions dels descontents.

Parlava amb lentitud, acompanyant les paraules amb suaus cops de cullerot a la taula. Baró, va mirar l'estri de fusta. No se'n havia adonat del moment en que l'havia recuperat de l'olla. Va somriure satisfet de l'agilitat manual de Jana.

L'estrèpit del galop d'un cavall, va trencar el moment. Les veus que venien de l'exterior sonaven urgents, reclamant la presència dels dos vampirs a fora de la cuina. Jana va llençar el cullerot a les cendres de la llar de foc mentre Baró travessava la porta corrents. Els vampirs que havien sortit a veure que succeïa retrocediren a la foscor quan van veure'l passar.

-Roc!

El vampir que acabava d'arribar va anar-lo a trobar.

-Què ha passat, Baró?. A l'altre banda del riu estan molt nerviosos. El corrent d'aire lis ha portat l'olor de la sang amb més intensitat que aquí. Ja es parla d'una carnisseria a la ciutat.

-No. Res d'això. Tant sols un mort, però la seva sang a vessat sense profit.

El vampir va fer un gest de sorpresa.

-Hem de tornar a la ciutat abans no sigui massa tard.

Baró, va callar en sentir que l'agafaven pel braç des de darrera. Va girar-se lentament, fins trobar els ulls de Jana brillant en la foscor.

-Menja alguna cosa -va dir ella, i va afegir:- Mengeu tots dos, encara falten hores per l'alba i necessitareu totes les forces.